El temps ha vingut a confirmar els auguris negatius que s’havien anunciat per al bitcoin. Aquest 2018, la criptomoneda més popular ha perdut un 83% de valor des dels màxims que va marcar el mes de desembre de 2017. La gràfica de l’evolució d’aquesta criptomoneda dibuixa una muntanya russa que ja voldrien poder convertir en realitat els gestors de parcs d’atraccions. El 2018 va tancar amb una cotització de 3.900 dòlars, quan l’havia començat amb més de 13.000.
La setmana passada es recordaven els deu anys des que es va fer la primera transacció en bitcoin. Una dècada en la qual encara no s’ha pogut saber si aquesta criptomoneda suposa una empenta definitiva per a un canvi econòmic basat en la tecnologia o si és una bombolla a punt d’esclatar. Un enigma només comparable al que genera el seu creador, Satoshi Nakamoto, un pseudònim que no se sap si amaga una persona o un col·lectiu.
Aquella primera transacció de fa deu anys atorgava un valor de 0,0025 dòlars. Per comprar una pizza es van pagar 10.000 bitcoins. El preu de la pizza a la cotització d’avui seria de 39 milions de dòlars, de manera que l’augment de cotització, una dècada després, es pot considerar poc qüestionable.
Una revalorització que, en canvi, té poc a veure –almenys de moment– amb la utilitat d’aquesta criptomoneda com a font d’intercanvi. Per tenir consideració de diner, una moneda ha de tenir reconeixement com a mitjà de pagament, reserva de valor i unitat de compte. En altres paraules, el venedor i el comprador han de tenir un consens sobre quin és el preu que té un producte o servei, però la volatilitat d’una moneda amb un valor que fluctua en milers de dòlars en poc temps deixa poc marge a l’existència d’aquest consens. Una moneda també ha de permetre qui la posseeix saber-ne el valor i què en podrà fer en el futur i, de nou, les fluctuacions de preu ho impedeixen.
Però, malgrat aquests condicionants, hi ha un fet que és innegable: la tecnologia que va donar peu al bitcoin, el conegut com a blockchain, s’ha imposat com a mitjà per crear més de 2.000 criptodivises amb un mercat global que supera els valors de cotització de les dues principals empreses cotitzades a l’Ibex35. Explicat amb paraules senzilles, el blockchain ve a ser un gran llibre de comptabilitat, amb apunts públics i que funciona amb una cadena de blocs que n’evita alteracions un cop les dades han estat publicades.
Això ha obert possibilitats més enllà de les pures transaccions de compra i venda. Ha servit, per exemple, per crear mecanismes de finançament per a empreses fora dels mercats convencionals. I hi ha empreses, com Seat, que treballen per determinar de quina manera pot utilitzar aquesta tecnologia en la seva activitat habitual. De moment és més curiositat que interès, però el simple fet que grans empreses comencin a perfilar escenaris de futur sobre la base de les criptomonedes –no tant el bitcoin com la tecnologia que s’utilitza per produir-ne– és una mostra que hi ha alguna cosa més que la pura acumulació especulativa rere el canvi que ha suposat aquest model econòmic.
Mentre el bitcoin, i altres centenars de criptomonedes, evoluciona sota gràfiques de muntanya russa que han posat en alerta entitats bancàries i també organismes reguladors públics, va prenent cos que els bancs centrals d’alguns països n’estudiïn la implantació. Suècia, de nou, és capdavantera. El primer país que va emetre paper moneda al segle XVII és també el que fa passos més decisius per deixar d’utilitzar-ne. De fet, el nombre de compres fetes en metàl·lic en aquell país és tres vegades més baix avui que fa només vuit anys i representa el 13% del total de les transaccions.
En aquest camí cap a la supressió de diners, el banc central suec (Riksbank) està valorant crear la primera criptomoneda estatal a Europa. Fins i tot té nom e-krona (corona digital). En aquest cas, és una iniciativa que té com a objectiu que no totes les transaccions s’hagin de fer a través de targetes de crèdit que posarien en mans de les entitats bancàries privades el poder absolut de decisió en aspectes com, per exemple, les comissions.
En altres ocasions, ja hem comentat els pros i contres de la supressió del diner físic. El que crida l’atenció, en aquest cas, és que una tecnologia inspirada, entre d’altres, per la voluntat d’evitar que cap autoritat monetària interfereixi en l’evolució de la moneda, hagi cridat l’atenció d’almenys un banc central. Satoshi Nakamoto es deu estar estirant els cabells.
