Heineken és un gegant mundial del sector de la cervesa. Factura 21.000 milions d’euros, més de 1.000 dels quals a l’Estat espanyol, i produeix 218 milions d’hectolitres. L’empresa La Cibeles factura 800.000 euros i produeix 800 hectolitres de cervesa artesana. Aquest mes de desembre, el grup d’origen holandès va adquirir un 51% d’aquesta empresa madrilenya. En principi, hi hauria poca explicació empresarial sobre una operació que sumarà al grup una firma 27.000 vegades més petita i aportarà el 0,003% a la facturació. Però, com que no es tracta d’un cas aïllat, és fàcil deduir que la transacció va més enllà de l’empresa adquirida. Les grans empreses han posat el punt de mira en productores que atenen un públic que fuig de la fabricació industrial.
En el sector de la cervesa, hi ha hagut operacions similars. Mahou-San Miguel controla dues elaboradores americanes de beguda craft i té una participació en el 40% de l’espanyola Nómada Brewing, i Anhauser Bush, la primera cervesera mundial (Budwiser, Coors…), té en la seva cartera de productes la també espanyola La Virgen. Totes cerveses artesanes.
Són un gra de sorra en el desert de facturació d’aquestes grans companyies i, no obstant això, els gegants de la cervesa no deixen escapar cap oportunitat per adquirir-les. El valor econòmic ara mateix només és una intuïció perquè la cervesa artesana només representa un 1% de tot el sector. Però la tendència és clarament alcista. La facturació agregada de les 511 empreses fabricants de cervesa artesana a l’Estat va créixer el 2017 un 31%.
La gran indústria valora la capacitat d’innovació que els petits productors estan aportant al sector. I també és conscient de la bona acollida que té aquesta innovació entre un públic de més capacitat adquisitiva i que reclama noves experiències gastronòmiques i valora la producció de proximitat.
El cas de la cervesa és extrapolable a altres sectors alimentaris. Grans grups, com Ebro Foods, també han adquirit petites empreses, en aquest cas Vegetàlia –de Castellcir– per fer un salt en el camp dels productes ecològics i bio. La presència d’aquesta mena d’articles en els lineals dels supermercats té una presència creixent. L’agricultura ecològica ja suma una facturació superior als 1.600 milions d’euros i la despesa per habitant a l’Estat en productes ecològics ha crescut a un ritme de dos dígits en els últims anys (un 12% el 2017). El sector representa encara el 1,69% del total del mercat d’alimentació a l’Estat, quan en d’altres països la quota és molt superior: Dinamarca frega el 10%, Suïssa supera el 8% i Alemanya el 5% –per citar alguns exemples–. El sector creix, però té un enorme recorregut al davant. La tendència alcista i el recorregut per créixer fan poc estrany que els grans grups tinguin interès a tenir entre les seves branques de negoci productes amb certificació de procedència ecològica i que els supermercats tinguin interès a comercialitzar-ne. En el fons, també és una qüestió de marges comercials.
La tendència té una lògica econòmica, però –com en tantes altres branques– és important fer un cop d’ull al component social. L’arribada dels grans grups al sector ecològic, com a la cervesa artesana, gira com un mitjó la lògica alternativa que inspirava tots dos moviments. Es pot adduir que les grans empreses i els grans supermercats permeten fer més accessibles productes de més qualitat alimentària, però quan la lògica purament econòmica entra en el sector, algunes de les mancances de la gran distribució que fa productors dependents de les grans empreses que comencen a imposar condicions més dures per reduir preus, es reprodueixen. El batec de canvi que suposava l’existència de canals alternatius per a persones que valoraven la proximitat, l’accés a una millor alimentació i les opcions de respecte als drets socials, laborals i ambientals sonarà amb menys intensitat. La lògica econòmica pren posicions i la transformació que suposaven aquestes vies alternatives es limita. És una demostració que el sistema s’adapta a totes les tendències. Small is beautiful (‘el que és petit és bonic’). La gran indústria s’apunta a aquesta màxima. Però si el que és petit deixa de ser petit, deixa també de ser bonic?
