Els recursos destinats a l’Estat espanyol en inversions de recerca, desenvolupament (R+D) van créixer més que el PIB el 2017. Feia set anys que això no passava, i la diferència és que en aquell moment l’evolució del PIB no estava passant pel que se’n diria el seu millor moment. En canvi, l’any passat la inversió en recerca va incrementar-se més que un PIB que també evolucionava a l’alça. La millora econòmica es trasllada a la innovació i aquesta és una bona notícia.
Les dades de l’Institut Nacional d’Estadística revelen que a l’Estat espanyol es van invertir 14.052 milions d’euros en R+D, amb un increment del 6% respecte a l’exercici anterior. La iniciativa privada va ser el motor d’aquest creixement, perquè aquest sector va incrementar les inversions en el 8,2%, mentre que els recursos públics i universitaris creixien el 3,4%. Ara, el pes de la recerca en l’economia espanyola ve a representar l’1,20% del PIB, una centèsima percentual més que fa un any. No és gaire avenç, però sí que per primer cop en set anys, aquesta branca fonamental de l’economia no perd pes en el global de l’economia.
Però ja és ben sabut que a casa del pobre l’alegria no és mai completa. Quan es trasllada al context europeu aquest 1,20% que es dedica a l’R+D a l’Estat es veu que hi ha un llarg recorregut per arribar als països més avançats del continent. A Europa, la inversió mitjana en R+D és del 2,07% del PIB. Per països, els que destinen més recursos a la recerca són els que tradicionalment s’identifiquen com els més avançats: Dinamarca, Àustria, Alemanya o Suècia superen el 3% (que és la fita que s’havia marcat la Unió Europea per al 2020). Quins països van per darrere d’Espanya? Xipre, Grècia, Itàlia i alguns països nouvinguts com Bulgària, les Repúbliques Bàltiques o Croàcia. Les dades de l’Eurostat mostren clarament que Espanya és molt més a prop de Bulgària que no pas de Suècia en termes de recerca.
La Fundació Cotec per a la Innovació també ha posat aigua al vi perquè l’eufòria no desviï de la sana intenció que la recerca marqui noves vies de creixement econòmic. Diu aquesta fundació que el diferencial entre la inversió en R+D a l’Estat s’ha accentuat en els últims anys. Si bé entre els anys 2000 i 2008 la distància es va retallar en 21 punts percentuals, entre el 2009 i el 2017 es va incrementar en 14 punts. La inversió espanyola en recerca és el 58% de la mitjana europea, quan fa 10 anys representava el 72%. Llavors es va produir el diferencial més baix respecte a la mitjana, però des d’aquell any a cada bugada es perdia un llençol en R+D. De fet, des del 2009 fins al 2017, Espanya ha reduït un 5% els esforços en recerca, quan Alemanya els ha incrementat en un 31%, Itàlia en un 12% o França en un 10%, per citar alguns exemples. Només Portugal, Finlàndia i Espanya han reduït la inversió en recerca en aquest període.
Mentre que el discurs públic assenyala la importància de la recerca per a l’economia, i més enllà, per al benestar, els governs no prediquen, a més, amb l’exemple. La inversió pública en recerca ha caigut en aquest període de 2009 a 2017 més del 9%, mentre que la privada ho ha fet poc més del 2%.
Totes aquestes dades pretenen ser una crida a incrementar els esforços en aquest camp de la recerca i el desenvolupament. Aquest estiu, el Departament d’Empresa i Coneixement de la Generalitat presentava un informe que posava de manifest fins a quin punt la innovació incideix en el creixement de les vendes i de les plantilles a les empreses. En un context de canvi tecnològic com l’actual la innovació i la recerca haurien de ser, més que un incentiu, una necessitat. La innovació és competitivitat. Probablement, és més competitiu que els purs ajustos salarials, que va ser la recepta més habitual en els anys en què els esforços en R+D es reduïen.
Espanya s’havia fixat un horitzó d’inversió en recerca i desenvolupament més baix que el de la resta d’Europa. Mentre que la Unió Europea tenia com a objectiu arribar al 3% del PIB el 2020, l’Estat espanyol es conformava a marcar-se la finalitat d’arribar al 2% el mateix any. Ni la mitjana europea ni l’evolució espanyola permeten intuir que aquell objectiu s’aconsegueixi. Però, mentre es camina per arribar a aquest objectiu, també seria necessari fer un cop d’ull a l’eficàcia dels recursos que es destinen. Des de molts sectors empresarials s’estén la queixa que a Espanya hi ha molta recerca bàsica i poca d’aplicada. Per dir-ho d’una altra manera, que els avenços que s’aconsegueixen a les universitats no arriben a les empreses. El sistema universitari, sovint molt endogàmic, premia més les publicacions en revistes d’impacte que les innovacions aplicades a les empreses. Si no es pot aconseguir l’objectiu del 2% del PIB en recerca, es pot començar per revisar el sistema.
