A l’edat que molts esperen llançar el despertador per la finestra i fer cua a les oficines de l’Imserso per passar una setmana a Benidorm i una altra a les Canàries, Josep Cuní accepta tornar a una rutina espartana: alçar-se a les 4 de la matinada per dirigir un magazín matinal: Aquí, amb Josep Cuní. “Em va costar molt acceptar la proposta dels responsables de la cadena Ser, feia 15 anys que no treballava a la ràdio i dubtava si jo era la persona ideal per un repte d’aquesta naturalesa”.
Què va fer-lo canviar d’opinió?
Las seva insistència que havia de ser jo i una cosa que deia la meva àvia: on n’hi hagut, sempre en queda. Aleshores vaig decidir posar-me a prova a mi mateix i acceptar el repte.
Recuperar el lideratge als matins radiofònics de Catalunya, avui dominats per Jordi Basté i Mònica Terribas és un repte.
Sempre he partit de la base que tothom que emet en un mateix moment és competència, sigui més o menys destacat. I jo soc la seva. Hi crec i, per tant, els reptes per potenciar-la no m’espanten. Una societat que no té competència dorm una llarga migdiada. A més, seria ridícul no contemplar-la tenint en compte que estem a la societat més competitiva de totes les que hàgim pogut conèixer.
I es pot explicar la seva estratègia?
Ser una mena de crupier que reparteix el joc entre tots els companys de les xarxes d’emissores, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya i els corresponsals a l’estranger, per tal que la notícia sigui la proximitat i les persones. A mesura que reps inputs pots fer una radiografia completa i complexa de la realitat, la qual et permet no ser dogmàtic.
Ve disposat a canviar el magazín de ràdio matinal, després de ser l’artífex del seu model primigeni.
Més que canviar-lo, pretenc tornar als orígens. Posar en ordre coses que per la lògica evolució del temps s’han anat desvirtuant. Per exemple, vaig ser promotor de les tertúlies de ràdio. En aquest moment no vull utilitzar el concepte tertúlia i l’he rebatejat com a club d’opinió. Entenc que la tertúlia és un gènere que tendeix a estar cremat per abús, tant per intensitat d’alguns tertulians ja professionalitzats, com per quantitat. L’essència era una sèrie de persones amb opinió pròpia, que la defensaven. Ara molts són professionals dels eslògans dels partits.
Troba a faltar Pilar Rahola?
[Riu] És una gran amiga que està seguint la seva carrera professional per circuits diferents dels meus, però això no significa que no pensi en ella.
Quin paper tenen les xarxes en el periodisme avui dia?
Important, però pot ser perillós. Important perquè et mantenen en contacte amb la realitat, però perillós perquè no tot el que diuen és notícia. Aquí és on els periodistes hem de reclamar la base de l’ofici i capacitat de separar el gra de la palla. Apliquem malament la immediatesa i tendim a llegir qualsevol tuit sense comprovar. S’ha de potenciar l’ofici.
Entre altres motius, per revertir el descrèdit de la professió?
Està en descrèdit per moltes raons, entre d’altres, perquè ho hem permès. Es pot revertir tornant a l’origen, reclamant els elements bàsics d’aquesta feina i reivindicant-nos com a ofici de garantia.
Explica l’actualitat des de fa més de trenta anys. Els darrers han estat els més complicats?
En aquest moment crec que apassionant i complicat són sinònims. No sé si les coses fàcils són apassionants. Quan passen tantes coses alhora, en l’estrèpit del dia a dia, és molt més fàcil cometre errors. Aleshores he fet el meu examen de constricció i he reconegut que m’he deixat endur pel neguit de la immediatesa. Avui en dia hi ha una obsessió per obtenir dades constantment, i realment no és possible assimilar-les i processar-les. Si sóc més precís hauria de dir: excés de titulars.
Això ens porta a un periodisme de trinxera?
En certa manera hi ha estat sempre. La propaganda sempre ha lluitat per imposar-se a la informació. Ara, que teòricament hauríem de ser més capaços de distingir una cosa de l’altra, hem cedit a la propaganda dels sectors polítics que hem volgut considerar afins.
“El periodisme no va néixer per ser connivent amb el poder”
S’hi inclou?
Jo també he estat poc crític amb la propaganda, m’he deixat endur o no he tingut temps de desemmascarar-la. Aquí hi ha un problema gravíssim, la connivència del periodisme amb la política i els poders econòmics. El periodisme no va néixer per ser connivent amb el poder sinó per desemmascarar les seves pràctiques gens adients i per donar veu al poble.
Quin paper han tingut els mitjans de comunicació en el procés que viu Catalunya?
No es pot entendre la situació actual del procés sense un paper directe dels mitjans. En massa ocasions han deixat, hem deixat, d’exercir el nostre paper d’informadors i, per tant, de mirada crítica cap a qualsevol de les dues parts, per passar a ser portadors de la propaganda d’una part. I això ha fet un mal terrible.
Òmnium ha posat en marxa fa uns dies la campanya “Som el 80%”. L’anomenat problema català s’ha de resoldre preguntant a la gent?
Per descomptat, sempre. Per resoldre aquest problema el primer que hem de fer és comptar-nos, i en això he comprovat que hi estan d’acord gent de totes les tendències que respecto personalment i intel•lectual. Les eleccions no valen perquè tothom fa les interpretacions que més els interessen. No sé si ha de ser en pregunta amb dues respostes o tres o les que siguin. No sé si la millor opció és una pregunta binària de blanc o negre. Amb aquesta lògica ens oblidem de tots els colors que hi ha al mig, de tots, fins i tot del gris, que no deixa de ser un color que també té molts matisos.
Però creu que veurà algun referèndum abans que es jubili?
M’agradaria veure un referèndum més aviat que tard. Serà l’única forma que cadascuna de les dues parts sàpiga, sense trampes, de quants disposa.
