• Compartir

Valentí Miserachs: “El cant gregorià té una tradició universal”

Jordi Vilarrodà
2 de novembre de 2018

Monsenyor Valentí Miserachs (Sant Martí de Sesgueioles, 1943) és el català que ha tingut un paper més rellevant a l’Església. Des del 1963 viu a Roma, prop del Vaticà, però sense participar-ne en les intrigues. La seva passió és la música, i ha destacat per una llarga trajectòria com a compositor i organista, a més de dirigir el Pontifici Institut de Música Sacra. Ara ha estrenat un dels cims de la seva obra: un oratori dedicat al bisbe Oliba.

Vostè és compositor i sacerdot. La música, l’entén vostè com una manera que la gent pugui apropar-se a l’espiritualitat?
Estic convençut que la qualitat de la música, la coherència del llenguatge musical, és fonamental en la tradició bimil·lenària de l’Església. Com deia Lluís Millet, té dos pilars: el cant gregorià i el cant popular. Nosaltres parlem de l’Occident cristià, de casa nostra, i si parléssim del món bizantí, de l’Orient; s’hauria de matisar. Però estic convençut que el cant gregorià té una vocació universal. És un vincle que ens uneix a moltes tradicions musicals, fins i tot llunyanes, les de tota l’àrea mediterrània, inclòs el cant jueu de les sinagogues. I anant pel món he vist que moltes melodies orientals també poden ser parentes del cant gregorià. En el fons, hi ha una unitat humana, i en la música s’hi pot trobar. Quan està arrelada en aquests valors i està ben feta, contribueix a la realització total de la persona humana i també a la seva dimensió espiritual, a la relació amb Déu.

És clar que aquí podríem entrar a discutir què vol dir música ben feta
El que passa avui dia és que s’ha destruït qualsevol objectivitat. Ja no pots dir què és bo o dolent, depèn de “si a mi em va bé” o “si a mi m’agrada”. Típic de la nostra època. Com deia tantes vegades Benet XVI, és relativisme. Alguns procurem aportar el nostre granet de sorra, i molta gent, en sentir-ho, diuen que “això és bonic, això ens fa bé”.

Com ara acaba de fer, vostè s’ha mostrat decebut per la pèrdua de qualitat de la música en les celebracions, en la litúrgia…
En perd i n’ha perdut. En la música litúrgica hem anat sense to ni so, tot anava bé. És una pena. Tothom s’hi ha vist amb cor, i no hi ha prou criteri. Compositors catalans de finals del segle XIX i principis del segle XX, com mossèn Lluís Romeu o Lluís Millet, per citar-ne dos, eren autors de gran nivell. El bisbe Torras i Bages els demanava que fessin músiques “per als humils”, i les seves obres, no per ser per a una sola veu i populars, resultaven de menys qualitat. Ara, com que ho pot fer qualsevol mentre sàpiga tocar quatre acords amb una guitarra, tot això és diferent. Com a director del Pontifici Institut de Música Sacra havia corregut mig món fent conferències i plantejant aquest problema… i si no m’apedregaven, poc se’n faltava. Ni que ara el papa o els bisbes diguessin que s’han de fer les coses d’una altra manera, per apujar el nivell, no els farien cas. Potser és un signe de la fragmentació –la frantumazione, que en diríem en italià– de l’autoritat.

Simplificant molt la idea, creu que el kumbaià va fer mal a la qualitat de la música?
El kumbaià com a resum… sí. Però hi ha coses molt pitjors encara. A Itàlia, almenys, pensi que hi ha lletres que no són sagrades ni litúrgiques ni res.

Parlem de l’Església. Abans esmentava el papa Benet XVI. Quan aquest papa va renunciar, vostè havia dit que esperava un successor amb esperit de govern, que sabés enfrontar-se a la Cúria si era necessari. El papa Francesc ha respost a aquest desig?
Sí que ho vaig dir. Benet XVI era un intel·lectual, un home de gran espiritualitat, però no de govern. I ell mateix s’ho reconeixia. Es va refiar dels altres, i sovint no sabem triar els col·laboradors, ens posem en mans de persones que ens fan mal. Ell en va tenir alguns que, en comptes de fer-lo quedar bé, el feien quedar malament. En el camp musical també, i ara s’ha vist amb els escàndols que han passat al Cor de la Capella Sixtina [el Vaticà hi investiga un cas de presumpta corrupció econòmica]. S’hi van nomenar uns responsables, autoritzats per la Secretaria d’Estat del Vaticà, que han causat aquest problema. El papa potser no els va nomenar per la seva espontània voluntat, però el resultat és el que és. I com en això, en un àmbit que conec bé, en tantes altres coses. El papa Francesc ha vingut amb un estil tan diferent! No sé si amb una mica de mà esquerra hauria pogut obtenir més coses, ha tingut gestos que han creat reaccions negatives. Però vagi a saber, potser amb més diplomàcia també s’haurien produït igual…

Vostè va arribar al Vaticà amb Pau VI, que ara és elevat als altars. Però com a jove capellà ja havia conegut Joan XXIII, amb qui Francesc ha estat comparat. Li veu semblances?
Admiro i estimo Pau VI. Va ser el papa de la meva joventut. Se n’havia dit mal, però era una persona d’un gran nivell intel·lectual, d’una gran categoria. Va abonar la reforma de la litúrgia, perquè el poble hi pogués participar i viure els sagraments. Me n’alegro molt, que el facin sant! Sobre la semblança de Francesc amb Joan XXIII, és cert que s’ha dit, per aquest seu estil proper, sobretot amb la gent senzilla, i en això el recorda. Pateix per situacions com l’allunyament de la pràctica religiosa, perquè es deixen de freqüentar els sagraments. Amb bona voluntat, voldria ajudar la gent, facilitar-los les coses… però altres hi posen el crit al cel. Cada papa té punts de connexió amb els altres.

“Ara mateix estic centrat en l’oratori del bisbe Oliba”

Ha estat un observador privilegiat de l’Església. Ha vist set papes, i sis d’ells des de Roma, al cap i casal del món cristià…
I de petit, recordo encara Pius XII, que semblava que no podia haver-hi un altre papa que ell. Amb alguns dels posteriors hi he tingut més contacte que amb altres. Amb Joan Pau II, per exemple, que va tenir un pontificat més llarg que els altres. I va coincidir amb moments que vaig tenir una mica més de rol, al Pontifici Institut de Música Sacra. Com a mestre de capella de Santa Maria la Major, és més limitat, encara que passi molta gent per allà, perquè no tens contacte amb les autoritats del Vaticà. En el centenari d’un document important de Pius X sobre la música sacra, l’any 2003, va demanar la meva col·laboració. Benet XVI havia vingut també a l’Institut, ja el coneixia abans. Però les coses, amb ell, van anar de mal borràs en la música sacra. Representava que jo m’havia de retirar, i és el que vaig fer. Quan plou, obre el paraigua, i si pedrega, queda’t a casa. I és el que he fet… tot i que ara sembla que torna a haver-hi canvis.

Però tornaria a una responsabilitat com la de ser la màxima autoritat de l’Església en música?
Ja m’he fet gran. Però sempre penso: “Déu nos en guard que t’ho demanessin… què faries?” No podries dir que no. Però ara mateix, en el que estic centrat és en l’oratori del bisbe Oliba, que m’ha tingut ocupat els últims temps .

La seva experiència el porta a concloure que l’estructura de la Cúria, les inèrcies del Vaticà, són difícils de moure?
Sí. Però sempre m’ha agradat una sentència que diu corruptio optimi pessima, com si vingués a dir que el remei és pitjor que la malaltia. A vegades es fan reformes pensant a millorar una situació, i encara s’empitjora. Som les persones, que ens hem de reformar primer! Si no ens reformem les persones, ja podem anar reformant estructures…

L’Església viu temps difícils, amb la secularització, i amb casos com els de pederàstia?
Augmenta una crisi que ja està en acte des de fa anys. Una progressiva secularització. Amb el progrés material, l’home creu que ha de viure sempre i que té el paradís en aquest món. No vull dir pas que haguem de renunciar als progressos de la ciència i de la tècnica i del benestar, però que això no signifiqui un endogalament. És aquella pregària tan bonica de la litúrgia: “Que sapiguem usar talment els béns temporals que no ens facin perdre els eterns.” L’Església és universal, i en uns llocs baixa però en altres puja: ho he vist a les Filipines, a Corea o a la mateixa Xina, on ara hi ha hagut aquest acord impulsat pel papa que evita una Església partida. És la comunió dels sants, que vol dir una mútua ajuda. I és bonic que sigui així.

I una pregunta inevitable, en aquests moments: com es veu Catalunya des d’Itàlia?
Anys enrere, senzillament, no existia. Rarament me n’he sortit, amb els italians, de fer-los entendre una mica la realitat de Catalunya. Tot i que tenen una regió com el Trentino, el Südtirol, de llengua alemanya. Però últimament, de Catalunya se’n parla. I no en termes de menyspreu, sinó dels fets. En ocasió de l’aniversari del referèndum, aquest primer d’octubre, se n’ha parlat als telediaris. I s’ha dit que una gran part de gent continua reivindicant la independència tot i els condicionants actuals. Això es diu, i abans no es deia.

  • Compartir