Treballadors de Lehman Brothers abandonen les oficines carregats amb caixes amb les seves pertinences. És la foto, de la qual va fer 10 anys aquest dissabte, que il·lustra –falsament perquè els símptomes eren anteriors– el punt de partida d’una crisi tan profunda que avui, passada una dècada, encara no hi ha consens sobre si ha acabat o no. Aquests dies, la literatura econòmica està carregada d’anàlisis sobre les causes i les conseqüències d’aquella crisi. La fotografia de Lehman Brothers és clarament nord-americana, però la crisi va ser mundial i, tot i que amb patrons comuns, cada país la va viure a la seva manera, marcada pel respectiu substrat econòmic.
Han passat 10 anys en què les decisions econòmiques –i les polítiques– han estat marcades per la necessitat de donar resposta a aquella crisi formada a cop de productes financers enganyosos i inadequats que van generar una desconfiança que va paralitzar l’economia i va obrir un període d’incerteses i de desconcert entre governants i governats. Alguns dels grans dogmes econòmics, començant pel “too big to fail” [massa gran per fer fallida], havien fet el mateix que els treballadors de Lehman Brothers: recollir les seves pertinences i sortir per la porta. Res no seria igual, tot i que –com recorda Antón Costas en un article, citant Charles Dickens– “la història no es repeteix, però rima”.
En aquests 10 anys, tots plegats, hem après alguns conceptes que donarien peu a l’elaboració d’un diccionari de la crisi. En un intent de posar-hi ordre cronològic es poden citar alguns conceptes clau. Hem sentit a parlar d’hipoteques subprime, aquelles d’elevat risc que es concedien als Ninja (No incoments, no jobs no assets –sense ingressos, sense feina, sense actius–) que poblaven els productes financers del sistema bancari. Productes que van generar la desconfiança, un dels pitjors enemics de l’economia. Aquelles hipoteques propiciaven que el sector immobiliari construís i vengués en grans quantitats –a Espanya encara més– i vam aprendre que allò era una bombolla immobiliària que va omplir el sistema bancari d’actius tòxics.
En aquest punt va aparèixer el dogma: “La banca és el sistema circulatori de l’economia”. Els governs van córrer a salvar bancs per evitar una paràlisi econòmica, però l’hemorràgia era molt forta i es van esmerçar molts diners per aturar-la. Vam aprendre que d’això en dirien rescats. I que si els governs esmerçaven grans quantitats de diners per a aquests rescats estaven en perill que les agències de rating els castiguessin amb qualificacions negatives que els posaven dificultats per finançar-se i que hi hagués menys diners per cobrir altres necessitats. Vam aprendre que s’imposaria l’austeritat i, en el cas espanyol, es van arribar a firmar compromisos, amb reformes constitucionals exprés, per garantir que la prioritat seria pagar el deute perquè, en cas contrari, la prima de risc (un altre concepte que es va fer quotidià) posaria en greus dificultats els països. Tot plegat va marcar un altre camí, el de les retallades en serveis bàsics (reformes en el llenguatge carregat d’eufemismes en què es va caure en aquells anys).
Els recursos del país eren limitats i va ser necessari recórrer a un rescat europeu (préstec amb condicions favorables –un altre cop els eufemismes–), sota la supervisió dels homes de negre (representants de la troika Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional i Unió Europea). Com que els diners per salvar bancs eren limitats, el crèdit no arribava a les empreses i va començar una etapa de retallades salarials, coneguda com a devaluació interna, que va reduir els ingressos dels treballadors que van conservar la feina. No van ser tots: les dificultats empresarials van disparar l’atur a tot arreu, però en especial a Espanya, on a més s’estaven incrementant els desnonaments per impagaments d’hipoteques.
Amb les retallades salarials no semblava haver-n’hi prou. Es va obrir una agenda reformista que va tenir en el camp laboral la màxima expressió. L’acomiadament s’abaratia en nom d’una desitjada –per als empresaris– flexibilitat laboral.
Vam aprendre que la sortida de tot plegat era un Banc Central Europeu que, anys després que als Estats Units, va assumir que calia fer injeccions massives de capital –per entendre’ns, posar en marxa la màquina de fer diners– per evitar caure en una deflació que encara empitjoraria la situació.
El diccionari de conceptes és encara més ampli, però cal una mica d’espai per saber si, 10 anys després, hem après –tots plegats– alguna cosa més que conceptes econòmics. Avui estem millor que fa 10 anys? Per donar una resposta cal acudir al comodí de sempre: depèn. Avui hi ha, suposadament, una supervisió més estricta sobre els bancs: se’ls exigeixen bases més sòlides de capital i superar unes proves més dures. En canvi, hi ha una preocupació generalitzada pel creixent endeutament que tenen els estats. “Dormim sobre un matalàs de deute”, apunta reiteradament el president del Col·legi d’Economistes, Joan B. Casas, per alertar dels perills perceptibles en l’horitzó.
De tot plegat n’ha acabat sorgint una societat més desigual, amb una classe mitjana afeblida, capes altes de la societat aplegant més capital, i capes baixes ampliades. Els salaris són lluny de recuperar els nivells previs a la crisi, perquè el seu creixement és limitat any rere any, i encara avui hi ha més aturats que fa 10 anys. Els anys de creixement formal de l’economia no han servit per millorar la situació de les capes més desafavorides i, en l’horitzó, apareix el fantasma dels populismes com un punt de trobada. En aquests 10 anys s’han après molts conceptes, però hi ha dubtes de si s’ha après de les lliçons. Una dècada perduda.
