Si analitzem el paperot de la premsa actual, potser arribarem a la conclusió que l’esportiva no està tan malament com ens podríem imaginar. Malgrat l’avantatgisme de la majoria d’anàlisis que es realitzen, la tendència a aixecar mites gegants amb peus de fang per tornar-los a abatre a una velocitat increïble, i un criteri voluble que depèn només dels mil·límetres que hi ha entre que la pilota acabi dins de la xarxa o s’estavelli al pal, segurament el periodisme polític cada vegada més a sou dels interessos de les grans corporacions/partits o la sempre infecta premsa rosa han superat de llarg la mediocritat dels seus companys d’esports. Per no parlar de l’acomodatici periodisme cultural, clar. Però aquestes són altres històries.
Explico tot això perquè molts periodistes no entenen encara com un futbolista com Henrik Larsson, que no era el líder de l’equip ni tan sols moltes vegades titular, es va guanyar en només dues temporades l’estima de tota una afició. Entre 2004 i 2006 aquest suec de pell fosca, fill d’un immigrant de Cap Verd i Eva Larsson, que li va donar el cognom amb què el coneix el món del futbol, va defensar la samarreta del Barça. Hi va arribar superats els 33 anys, amb el prestigi de ser un reconegut golejador tant en el Feyenoord com en el Celtic de Glasgow, on va aconseguir diverses lligues i copes. A Catalunya hi va sumar dues lligues més, a banda de la lliga de campions que va aconseguir a París, en una final on la seva aparició al terreny de joc va ser fonamental en els gols de la remuntada davant de l’Arsenal, amagant en el primer d’Eto’o i assistint Belletti en el segon.
Però malgrat que Larsson no tenia les portades de diaris de Ronaldinho o ni tan sols les de Márquez, va arrelar com una mena de Simonsen 2.0. I és que de vegades, encara que en això del futbol la imbecil·litat tingui un pes específic bastant alt, el públic no sempre es deixa endur per la parafernàlia i l’artifici, i sap reconèixer quan un jugador té més compromís que no pas d’altres. Tot i que el club el volia, Larsson va marxar al seu país, escala prèvia al Manchester United, on va seguir marcant pels descosits. I per cert, continua sent el màxim golejador històric de l’Europa League. Però clar, aquesta competició, diran molts que no han jugat ni a Tercera Regional, no té gaire mèrit.
