Catalunya és més que un club, és una afirmació no?
Josep Simon: Sí, absolutament.
Josep Tines: Hi ha molta barreja d’interessos, moltes coses que estan passant, però és un club important, més que de primera divisió. Jo diria que és de Champions League.
El vostre espectacle pot ferir alguna sensibilitat i cal prendre precaució no?
Joseph: Sí, nosaltres i el públic. La gent que s’atreveix a venir ha de ser conscient del risc.
A Torelló l’èxit va ser esclatant, i ja vau prendre precaucions. I a Vic, en teoria es farà el casino de Vic, però l’entrada no serà l’habitual, prendreu precaucions.
J.T.: No pot ser-ho. Hem demanat a la gent que s’encarrega a veure si podíem tenir a un altre lloc, per estar més segurs tothom. I la gent, sobretot, som els que tenim més interessos pel mig, els que portem una mica la veu cantant. Si ens atrapen tots els cossos de guàrdia dels agents patriòtics, qui més pagaria les conseqüències són nosaltres. El públic simplement ve allà i t’agafen en un lloc il·legal subversiu però ja està.
No hi ha constància que entreu la llei d’amnistia.
J.T.: No ho hem trobat.
Quin personatge feu en l’obra?
Joseph: En Joe és historiador i gran filòleg.
Joe: I ell antropòleg i costumista, i llavors busquem tots aquests orígens, tant de l’antropologia, dels costums populars, de les llegendes, de les cançons, dels romanços.
I el català que ha desaparegut i la història de Catalunya, que és un vestigi del qual ja pràcticament no s’encanta ni gall ni gallina, vosaltres el voleu recuperar.
J.S.: Aquest és el nostre anhel. I llavors el que fem és un treball d’investigació aprofundit en tots els àmbits. Aquesta reunió que farem aquests dies al Casino, bàsicament es tracta de la poesia patriòtica catalana.
Per tant, voleu recuperar aquells versos que ens exaltin. En el cartell de l’obra podem veure personatges com Franco, Pujol, Puigdemont, Guardiola…
J.T.: Són gent important que ha tingut el país durant aquests segles. Encara falta identificar-los una mica. Va haver-hi un moment que el nou ordre mundial ho va fer desaparèixer tot. Tot el que hem hagut de trobar ho trobem com podem. Les interpretacions històriques són gairebé un treball d’arqueologia.
Però no és un treball convencional sinó que és un fart de riure
J.T.: Tot el que hem fet és amb el rigor i seriositat. La gent que ve allà són els pocs que queden que encara parlen català. I llavors intentem també, els demanem, si saben alguna cançó, alguna llegenda, que puguem recuperar. És com un trencaclosques. Per això dels que hi ha al cartell no podem afirmar-ho del tot. Ja ho trobarem.
És una història real de Catalunya però vestida amb molta broma.
J.S.: S’ha de dir que els que vinguin no poden entrar així com així. A part del que l’entrada és secreta, clandestina, també reben una contrasenya. I si no diuen la contrasenya, no poden entrar. I ara tampoc la podem dir. Com que som conscients de la nostra feina no la podem dir.
Quan secretisme i misteri…
J.T.: Ens hem trobat en algun cas complicat, l’altre dia Ripoll, per exemple.
Què va passar, Ripoll?
J.S.: Uns que van marxar abans que acabéssim. El fill que els coneixia, saps? Llavors, nosaltres vam marxar abans. Hem d’estar al cas amb totes les prevencions i les precaucions possibles.
El que està clar és que el 2099 hi ha qui persegueix que s’escampi la història d’un país que pràcticament està extingit.
J.T.: Ja ho expliquem, havíem arribat a ser independents, l’any 2060, 2065. Hi va haver uns intents, començaments del segle XXI, però no va acabar d’arribar. Però l’empenta ja hi era, llavors va desaparèixer, la gent es va desanimar, tot plegat, però després va tornar a rasurar allà mitjans del segle, i va haver-hi llavors uns líders que ho van tirar endavant, i que van poder aconseguir aquesta independència. Així i tot en acabat, al cap de poc un nou ordre mundial, tot va canviar, i tot desaparegut, ja només va quedar el llenguatge que parlem ara.
2099, hi ha hagut un cataclisme mundial Catalunya ja pràcticament no existeix.
J.T.: El nostre objectiu és aquest, explicar-ho, perquè és la nostra història i la gent hi ha que saber.
I vosaltres a base de petits granets d’arena, donar a conèixer aquesta història que ens han prohibit i que ens han vetat, a base d’un espectacle perillós, i arriscant la vida cada cop que us poseu a dalt d’un escenari, perquè a veure, si us descobrissin o us pesquessin, aquí podria anar malament la cosa.
J.T.: Jo no vull ni pensar, no ho sé. Tants companys perduts pel camí que han desaparegut, és que no vull ni parlar-me perquè em poso nerviós.
El que està clar és que qui vingui dissabte i diu que és al casino sí que recuperarà poemes, cançons…
J.S.: Molta gent, quan acabem ens abraça plorant emocionada. Li hem despertat aquesta emoció interna que tenia adormida. És un trencaclosques, és una investigació.
Quants anys us ha costat?
J.T.: Trenta anys, com a mínim. Ens vam trobar, que es va fer el seu camí, no ens coneixíem de res.
Un fragment d’algun poema que es podrà veure aquests dies?
J.T.: Potser l’Oda a Espanya.
J.S.: Espanya, Espanya?
J.T.: Espanya, digame!
J.S.: Ah, escolta, Espanya, a la veu d’un fill que parla.
J.T.: ¿Cómo? No entiendo nada. Hable en español, por favor.
J.S.: No, en llengua no castellana. Aquesta llengua poc està poc parlada
Teniu la voluntat de portar-lo arreu dels països catalans per continuar recuperant una història que ens van ventilar?
J.T.: Ja en fem referència, perquè va ser un moment, en parlem en algun moment, però, clar, també és una cosa molt localista, i al final cadascú que renti la roba a casa, perquè duc poc.
Conclusió, que Catalunya, més que un club només voltarà per Catalunya?
J.T.: En principi sí.
J.S.: Hem de dir que també hi ha poesia d’aquesta mena de llengua variant del català. Però que també hi ha poesia per València i això i les Illes, sí.
Quant topeu tots dos? Quant coincidiu? Com va anar això?
J.T.: Amb els nostres estudis, vam coincidir en un postgrau d’interpretació, perquè buscàvem també el joc escènic en què introduir cada element d’aquests, cada poema i també sabíem que molts poemes o moltes cançons s’interpretaven d’una manera determinada, hi havia com un ritual, com uns cànons estipulats per dir o per representar aquella poesia, llavors vam fer un taller que ens va ensenyar tot aquest ritual més escènic i de recordació.
J.S.: Sí, de fet, quan ens vam conèixer fa temps, ell no era de Torelló encara. En aquells moments era del Bages.
Aquest any Josep Tines deixarà de programar el teatre de Torelló?
J.T.: Plegaré quan fa trenta anys que vaig començar. Va ser un gran partit. i no hi haurà cap problema.
