L’estiu de 1984 em comprava gairebé sempre el diari Sport. Aleshores ja era tan dolent com ho és ara, però hi havia l’al·licient de trobar-hi cada dia excepte el diumenge, la fotografia d’una noia amb més aviat poca roba a les últimes pàgines. I quan ets adolescent hi ha detalls frívols que passen per davant dels realment importants. En aquella època Diego Armando Maradona estava negociant amb el Napoli el seu traspàs després de dues temporades decebedores a Barcelona, no tant pel talent innegable del jugador argentí com per l’entrada criminal de Goiko d’una campanya, l’hepatitis de l’altra, i una afició a la nit i la festa tant d’ell com del seu entorn. Tot plegat va impedir consolidar-se a un jugador que va arribar a contrapeu perquè per entrar ell va haver de marxar l’estimat Allan Simonsen. I quan va deixar el Barça va provocar més alleujament que tristesa en els aficionats. A més, el seu substitut, Steve Archibald, va arrodonir-ho amb la primera lliga en més d’una dècada.
A l’altra banda de Mediterrani, els napolitans van rebre de forma molt diferent a qui seria el millor jugador del planeta durant dues o tres temporades. La pel·lícula Fue la mano de Dios, del director Paolo Sorrentino se situa en aquella mateixa època, per narrar la seva pròpia joventut, amb el Pelusa sobrevolant el dia a dia d’una ciutat prou plena de vida per ella mateixa. Sorrentino ja ens havia il·luminat amb la brillantíssima La gran belleza, però ara se supera amb un relat on podria dir-se que no hi passa res, però alhora hi passa tot. On l’Amarcord de Fellini es fa més present que mai, i alhora també el costumisme emparentat amb el neorealisme.
I d’una manera o altra és una d’aquelles pel·lícules que quan s’acaben els títols de crèdit t’adones que acabes de ser copartícip d’una experiència que valia la pena, que no has llençat el teu temps a les escombraries, que la mà de déu potser era la de Maradona trampejant el poder imperialista dels anglesos, però també la que va tocar a Sorrentino quan va decidir dedicar-se al cinema, a explicar històries i a captivar-nos amb cadascuna de les imatges que apareixen en les seves pel·lícules. Al cap d’uns minuts de veure-la vaig sortir al carrer, i vaig levitar pels carrers del barri vell, fins que una dona menuda que entrava a una entitat bancària va despertar-me del somni que em va fer creure durant els últims mesos que un transatlàntic nocturn sobrevolava Ripoll.
